Midiendo los procesos de gentrificación en Barcelona y Madrid: una propuesta metodológica

Resumen

Las ciudades occidentales están experimentando intensas transformaciones en su configuración socio-espacial. Por un lado, los espacios exclusivos se expanden rápidamente desde los centros metropolitanos, de la mano de una inmigración cada vez más cualificada y de un contexto de resurgimiento de los espacios centrales vinculado a la localización de nuevas actividades productivas y a la concentración de enclaves culturales, creativos y de innovación. Por el otro, recientes estudios muestran que la población con menos ingresos se ve desplazada y concentrada en espacios más periféricos, con peor acceso a todo tipo de servicios. Como resultado, los diferentes grupos sociales se estarían alejando territorialmente. En la línea del primer proceso, el de la gentrificación es el ejemplo más local y visible para definir la transformación de un barrio. El elemento común entre las muchas definiciones interdisciplinares que se le han dado a los procesos de gentrificación, es el del reemplazo de la población, entendido como una substitución sociodemográfica consecuencia de la llegada a un territorio de población de clase media-alta que contribuye a la expulsión de los residentes previos, normalmente con menos recursos. Pese a que este proceso fue conceptualizado hace más de cinco décadas, el abordaje cuantitativo del proceso de substitución y desplazamiento de la población ha tenido menor recorrido que su abordaje teórico. Académicos e instituciones públicas de ámbito local y regional han intentado medir, desde lo cuantitativo, la gentrificación. Estas aproximaciones han buscado categorizar los barrios según la intensidad del proceso utilizando variables poblacionales, geográficas y/o urbanísticas. Pese a todo, la diversidad de las fuentes de cada país, y la dificultad de profundizar en los procesos de substitución a través de los datos, explican la falta de una metodología común y estándar para medir estos procesos a nivel internacional. En el caso español, las limitaciones a nivel de detalle geográfico del último censo de población, así como su lejanía en el tiempo, se realizó en 2011, han contribuido al vacío que tenemos sobre el enfoque cuantitativo a los procesos de gentrificación más recientes.En este artículo proponemos un ejercicio metodológico y conceptual con el fin de calcular un indicador compuesto que mida la intensidad de los procesos de transformación sociodemográfica vinculados a la gentrificación que han experimentado los barrios de Barcelona y Madrid desde 2011 hasta 2017. El indicador incluye siete dimensiones teóricas asociadas a diferentes ejes de transformación socioeconómica del barrio: (1) rejuvenecimiento de la población; (2) cambios en la naturaleza de la población, entendida como el crecimiento de aquella procedente de los países con un Índice de Desarrollo Humano más alto; (3) cambios en las estructuras de los hogares/valores, asociado al crecimiento de los hogares unipersonales de adultos; (4) atracción a población con estudios universitarios; (5) substitución de la población, entendida como la pérdida de población sin estudios universitarios por efecto de la migración y los cambios de residencia; (6) velocidad del cambio, que introduce la capacidad transformadora de los flujos migratorios y residenciales de alterar la composición de la población; (7) transformaciones en el mercado de la vivienda, medido a través del aumento del precio. Una de las innovaciones de este indicador es la diversa naturaleza de las fuentes utilizadas, ya que contempla la utilización de fuentes demográficas de stock (el padrón continuo) y de flujos (los registros de altas y bajas del padrón acompañados de una variable socioeconómica como el nivel de instrucción), características de los hogares y sobre el mercado de la vivienda.El resultado final del ejercicio no sólo nos ha permitido identificar qué barrios de Barcelona y Madrid han vivido procesos de gentrificación en los últimos años, sino también, y quizás más interesante, medir con qué intensidad. El indicador compuesto final se ha calculado en función de unos parámetros comunes que permiten comparar los índices de los barrios de una y otra ciudad, además de trazar los principales ejes de expansión de los procesos de gentrificación. Les ciutats occidentals estan experimentant intenses transformacions en la seva configuració soci-espacial. D'una banda, els espais exclusius s'expandeixen ràpidament des dels centres metropolitans, de la mà d'una immigració cada vegada més qualificada i d'un context de ressorgiment dels espais centrals vinculat a la localització de noves activitats productives i a la concentració d'enclavaments culturals, creatius i d'innovació. De l'altra, recents estudis mostren que la població amb menys ingressos es veu desplaçada i concentrada en espais més perifèrics, amb pitjor accés a tot tipus de serveis. Com a resultat, els diferents grups socials s'estarien allunyant territorialment. En la línia del primer procés, el de la gentrificació és l'exemple més local i visible per definir la transformació d'un barri. L'element comú entre les moltes definicions interdisciplinaris que se li han donat als processos de gentrificació, és el de la substitució de la població, entès com una substitució sociodemogràfica conseqüència de l'arribada a un territori de població de classe mitjana-alta que contribueix a la expulsió dels residents previs, normalment amb menys recursos. Malgrat que aquest procés va ser conceptualitzat fa més de cinc dècades, l'abordatge quantitatiu del procés de substitució i desplaçament de la població ha tingut menys recorregut que el seu abordatge teòric. Acadèmics i institucions públiques d'àmbit local i regional han intentat mesurar, des d'allò quantitatiu, la gentrificació. Aquestes aproximacions han buscat categoritzar els barris segons la intensitat del procés utilitzant variables poblacionals, geogràfiques i / o urbanístiques. Malgrat tot, la diversitat de les fonts de cada país, i la dificultat d'aprofundir en els processos de substitució a través de les dades, expliquen la manca d'una metodologia comuna i estàndard per mesurar aquests processos a nivell internacional. En el cas espanyol, les limitacions a nivell de detall geogràfic de l'últim cens de població, així com la seva llunyania en el temps, es va realitzar el 2011, han contribuït a el buit que tenim sobre l'enfocament quantitatiu als processos de gentrificació més recents.En aquest article proposem un exercici metodològic i conceptual per tal de calcular un indicador compost que mesuri la intensitat dels processos de transformació sociodemogràfica vinculats a la gentrificació que han experimentat els barris de Barcelona i Madrid des de 2011 fins a 2017. L'indicador inclou set dimensions teòriques associades a diferents eixos de transformació socioeconòmica de barri: (1) rejoveniment de la població; (2) canvis en la naturalesa de la població, entesa com el creixement d'aquella procedent dels països amb un Índex de Desenvolupament Humà més alt; (3) canvis en les estructures de les llars / valors, associat a el creixement de les llars unipersonals d'adults; (4) atracció a població amb estudis universitaris; (5) substitució de la població, entesa com la pèrdua de població sense estudis universitaris per efecte de la migració i els canvis de residència; (6) velocitat de canvi, que introdueix la capacitat transformadora dels fluxos migratoris i residencials d'alterar la composició de la població; (7) transformacions en el mercat de l'habitatge, mesurat a través de l'augment del preu. Una de les innovacions d'aquest indicador és la diversa naturalesa de les fonts utilitzades, ja que contempla la utilització de fonts demogràfiques d'estoc (el padró continu) i de fluxos (els registres d'altes i baixes del padró acompanyats d'una variable socioeconòmica com el nivell d'instrucció), característiques de les llars i sobre el mercat de l'habitatge.El resultat final de l'exercici no només ens ha permès identificar quins barris de Barcelona i Madrid han viscut processos de gentrificació en els últims anys, sinó també, i potser més interessant, mesurar amb quina intensitat. L'indicador compost final s'ha calculat en funció d'uns paràmetres comuns que permeten comparar els índexs dels barris d'una i altra ciutat, a més de traçar els principals eixos d'expansió dels processos de gentrificació. Western cities are witnessing first-hand significant transformations in their socio-spatial configuration. On the one hand, exclusive areas are expanding rapidly from the metropolitan centers due to an increasingly qualified immigration and the resurgence of central spaces linked to the location of new productive activities and the concentration of cultural, creative and innovative enclaves. On the other hand, recent studies show that low-income residents are displaced and concentrated in the most peripheral and deprived spaces, with less access to all kinds of services. As a result, different social groups would be moving away territorially. In line with the first process, gentrification is the most local and visible example to define the transformation of a neighborhood. The common element among the many interdisciplinary definitions that have been given to gentrification processes is that of population replacement, understood as a sociodemographic substitution resulting from the arrival of upper-middle class population that contributes to the expulsion of previous residents, usually with fewer resources. Although this process was conceptualized more than five decades ago, the quantitative approach to the process of substitution and displacement of the population has been less developed than its theoretical approach. Academics and public institutions at local and regional level have tried to measure gentrification from a quantitative perspective. These approaches have sought to categorize neighborhoods according to